Costa de Lyme Regis, sud-oest d'Anglaterra, tardor de 1830.
El cel gris comença a deixar pas a tímides clarianes, però l'ambient encara és fosc i el mar resta agitat amb el record de la tempesta. La pluja i el fort vent han buidat la platja de passejants. Només una figura, amb llargues faldilles onejant i barret ben ajustat, trenca la solitud del paisatge. La sorra s'enfonsa sota els seus peus i els abruptes penya-segats l'acullen amb poca amabilitat. Però ni les ràfegues de vent, ni les onades que li esquitxen la cara, ni la humitat amarant-li el cos, ni les freqüents esllavissades de pedres, aturen a la jove Mary Anning. Sap que ara és el moment idoni. Si s'espera, la marea s'ho pot endur tot i fer-ho desaparèixer per sempre. A una mà, un martell, a l'altra, un cabàs, on pedres plenes d'història s'amunteguen desitjoses de mostrar el secret que guarden en el seu interior.
 |
| Retrat de Mary Anning amb el seu gos Tray, pintat abans de 1842. Museu d'Història Natural de Londres. |
L'afició de Mary Anning, esdevinguda amb el temps professió, li ve del seu pare, Richard, un humil ebenista que va començar a recollir fòssils a la platja per vendre'ls als turistes i guanyar així uns diners extres que ajudessin a l'escassa economia familiar. Després de la mort de Richard, quan Mary té tan sols 11 anys, els fòssils recollits per ella i el seu germà Joseph, passen a ser l'única font d'ingressos de la família. Per sort, Lyme Regis s'ha convertit en un destí popular de la classe alta anglesa i l'afició per col·leccionar fòssils és cada vegada més comuna.
Anning sap que després d'una tempesta és el millor moment per sortir a la recerca dels seus tresors paleontològics, donat que els moviments de terres deixen al descobert noves restes de fòssils. Sense dubtar-ho, desafia l'ambient agitat i la perillositat dels penya-segats, moguda per l'afany de trobar noves relíquies de temps perduts. S'emociona amb cada troballa, des de petites petxines fossilitzades fins a grans ossos que uneix com peces d'un trencaclosques, per acabar formant esquelets d'éssers vius sorprenents i del tot desconeguts. Malgrat no haver tingut mai accés a una bona formació, la seva curiositat la porta a aprendre contínuament a través de les seves observacions, la seva recerca incessant i la lectura àvida de textos científics. Estudia les roques tan minuciosament que troba sacs de tinta fossilitzada en belemnites i dedueix que els coprolits, en aquella època coneguts com a pedres betzoar, són excrements fossilitzats.
 |
| Carta i il·lustració de Mary Anning, l'any 1823, anunciant el descobriment del fòssil que seria conegut com a plesiosaure. |
Si l'hostilitat del clima i de l'indret no la descoratja, tampoc ho fa el menyspreu de la societat científica. Un món encotillat pel masclisme i el classisme, incapaç d'admetre que una dona de classe obrera pugui ser una experta paleontòloga. Tanmateix, les seves troballes són fonamentals en el descobriment de noves espècies de rèptils marins i voladors. Fou ella qui trobà el primer esquelet complet d'ictiosaure, anomenat així per la seva aparença de peix i a l'hora de llangardaix, i també el primer de plesiosaure, que significa "proper al rèptil". Els esquelets són tan estranys que alguns científics dubten de la seva veracitat, mentre que entre la gent del poble corre el rumor que Anning ha trobat un monstre. Les seves troballes criden l'atenció de col·leccionistes de fòssils, zoòlegs, geòlegs i paleontòlegs. Li compren els exemplars més valuosos, cosa que permet a Mary seguir dedicant-s'hi i obrir un petit magatzem i punt de venda.
Mentre camina vora el mar i escodrinya amb ulls experts les pedres remogudes, no pot evitar pensar amb cert ressentiment que mentre ella arrisca la pròpia vida, homes acadèmics fan xerrades i publiquen articles basant-se en les seves troballes, sense ni tan sols mencionar-la. El seu mèrit és arrossegat per la marea del masclisme.
Si bé s'ha guanyat cert respecte i admiració dins el món científic, no és admesa a la Societat Geològica de Londres, que no acceptarà a dones fins a l'any 1904. En morir, l'any 1847, als 47 anys, el president d'aquesta institució va reconèixer que Mary Anning "va contribuir en gran manera amb el seu talent i les seves inesgotables investigacions als nostres coneixements sobre els grans sauris i altres formes fòssils de vida gegantina".
 |
| Duria Antiquior. Aquarel·la pintada pel geòleg anglès Henry de la Beche l'any 1830. Fou la primera representació pictòrica d'una escena de vida prehistòrica basada, en gran part, en els fòssils trobats per Mary Anning. Museu Nacional de Cardiff. |
Contra vientos y mareas
El cielo gris empieza a despejarse tímidamente, pero el ambiente es todavía oscuro y el mar permanece agitado con el recuerdo de la tormenta. La lluvia y el fuerte viento han vaciado la playa de paseantes. Solamente una figura, con largas faldas ondeando y sombrero bien ajustado, rompe la soledad del paisaje. La arena se hunde bajo sus pies y los abruptos acantilados la acogen con poca amabilidad. Pero ni las ráfagas de viento, ni las olas salpicándole la cara, ni la humedad empapándole el cuerpo, ni los frecuentes deslizamientos de piedras, detienen a la joven Mary Anning. Sabe que ahora es el momento idóneo. Si espera, la marea puede que se lo lleve todo y lo haga desaparecer para siempre. En una mano, un martillo, en la otra, una cesta, en la cual piedras llenas de historia se amontonan deseosas de mostrar el secreto que guardan en su interior.
|
| Retrato de Mary Anning junto a su perro Tray, pintado antes de 1842. Museo de Historia Natural de Londres. |
La afición de Mary Anning, convertida con el tiempo en profesión, le viene de su padre, Richard, un humil ebanista que empezó a recoger fósiles en la playa para venderlos a los turistas y ganar así un dinero extra que ayudase a la escasa economía familiar. Tras la muerte de Richard, cuando Mary tiene tan solo 11 años, los fósiles recogidos por ella y su hermano Joseph, pasan a ser la única fuente de ingresos de la familia. Por suerte, Lyme Regis se ha convertido en un destino popular de la clase alta inglesa y la afición por coleccionar fósiles es cada vez más común.
Anning sabe que tras una tormenta es el mejor momento para salir en búsqueda de sus tesoros paleontológicos, dado que los movimientos de tierras dejan al descubierto nuevos restos fósiles. Sin dudarlo, desafía el ambiente agitado y la peligrosidad de los acantilados, movida por el afán de encontrar nuevas relíquias de tiempos perdidos. Se emociona con cada hallazgo, desde pequeñas conchas fosilizadas hasta grandes huesos que une como piezas de un puzzle, para acabar formando esqueletos de seres vivos sorprendentes y absolutamente desconocidos. A pesar de no haber tenido nunca acceso a una buena formación, su curiosidad la lleva a aprender contínuamente a través de sus observaciones, su búsqueda incesante y la ávida lectura de textos científicos. Estudia las rocas tan minuciosamente que encuentra sacos de tinta fosilizada en belemnites y deduce que los coprolitos, en aquella época conocidos como piedras bezoar, son heces fosilizadas.
 |
| Carta e ilustración de Mary Anning, en1823, anunciando el descubrimiento del fósil que sería conocido como plesiosaurio. |
Si la hostilidad del clima y del lugar no la desalienta, tampoco lo hace el desprecio de la sociedad científica. Un mundo encorsetado por el machismo y el clasismo, incapaz de admitir que una mujer de clase obrera puede ser una experta paleontóloga. Sin embargo, sus hallazgos son fundamentales en el descubrimiento de nuevas especies de reptiles marinos y voladores. Fue ella quien encontró el primer esqueleto completo de ictiosaurio, llamado así por su apariencia de pez y a la vez de lagarto, y también el primero de plesiosaurio, que significa "cercano al reptil". Los esqueletos son tan raros que algunos científicos dudan de su veracidad, mientras que entre la gente del pueblo corre el rumor de que Anning ha encontrado un monstruo. Sus hallazgos llaman la atención de coleccionistas de fósiles, zoólogos, geólogos y paleontólogos. Le compran los ejemplares más valiosos, lo que permite a Mary seguir dedicándose a ello y abrir un pequeño almacén y punto de venta.
Mientras anda cerca del mar y escudrinya con ojos expertos las piedras removidas, no puede evitar pensar con cierto resentimiento que mientras ella arriesga su propia vida, hombres académicos dan conferencias y publican artículos basándose en sus hallazgos, sin ni siquiera mencionarla. Su mérito es arrastrado por la marea del machismo.
Aunque se ha ganado cierto respeto y admiración dentro del mundo científico, no es admitida en la Sociedad Geológica de Londres, que no aceptará a mujeres hasta el año 1904. Cuando murió, en 1847, a los 47 años, el presidente de esta institución reconoció que Mary Anning "contribuyó en gran manera con su talento y sus inagotables investigaciones a nuestros conocimientos sobre los grandes saurios y otras formas fósiles de vida gigantesca".
|
| Duria Antiquior. Acuarela pintada por el geólogo inglés Henry de la Beche en 1830. Fue la primera representación pictórica de una escena de vida prehistórica basada, en gran parte, en los fósiles encontrados por Mary Anning. Museo Nacional de Cardiff. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada