Sorra entre llacunes, sorra formant sinuoses dunes, sorra on deixem les nostres petjades, gravat efímer de la nostra presència. I sota els nostres peus, un tapís ple de vida, com una selva microscòpica on multitud d'espècies conviuen, col·laborant o competint. Tot un món que s'escapa dels nostres ulls humans, però sense el qual nosaltres simplement no existiríem. Lynn Margulis ho tenia clar quan recorria i explorava els terrenys humits del Delta de l'Ebre. Era l'any 1999 i la científica estatunidenca, aleshores codirectora del departament de Biologia Planetària de la NASA, havia viatjat fins aquest racó de la Mediterrània atreta per la seva singularitat. Un paratge únic, allà on el riu Ebre acaba el seu llarg recorregut, allí on regala a la terra sediments, llims i argiles que ha recollit al llarg del camí, allà on es fon amb la mar, en una gran abraçada. Centenars d'espècies d'aus ho celebren i hi fan niu.
 |
| Arrossars del Delta de l'Ebre. (Foto: Salut Vila, octubre de 2018) |
Enmig d'arrossars i muscleres, el Delta manté l'equilibri entre la riquesa natural i l'activitat humana gràcies a la declaració com a Parc Natural per la Generalitat de Catalunya l'any 1983. La protecció de la biodiversitat de la zona ha permès alhora la conservació del sòl i les espècies que l'habiten. Va ser aquesta biodiversitat microscòpica, en forma de tapissos microbians, el que va atreure a grups de científics estudiosos de l'origen de la vida, com la biòloga Lynn Margulis. Formacions d'uns mil·límetres a pocs centímetres de gruix per sota de la superfície, els tapissos o mantells microbians són considerades com les primeres formes de vida sobre la Terra. La presència d'aquestes formacions, similars a les que hi deuria haver a la Terra fa uns 3,5 milions d'anys, converteix el Delta en un paradís pels científics, que poden estudiar-los com si fessin un viatge a la Terra primitiva.
 |
| Superfície de tapís microbià del Delta de l'Ebre. (Foto: Mercè Piqueras, octubre de 2000) |
Lynn Margulis recorria la zona coneguda com la Punta de la Banya amb entusiasme, després que dos anys enrere, el seu equip, en col·laboració amb investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, hi descobrissin una nova espècie d'espiroqueta, un tipus de bacteri espiral mòbil gràcies a la presència de flagels, que Margulis va anomenar espiroqueta catalana (Spirosymplokos deltaiberi).
 |
| Far del Fangar del Delta de l'Ebre. (Foto: Pep Puig, octubre de 2018) |
El mateix paisatge, el mateix far a l'horitzó, punt lluminós que guia als navegants i destí dels visitants que hi fan cap, deixant una filera de petjades a la sorra. Per Margulis, el far de la seva vida era reescriure la història de l'evolució de les espècies a la Terra, seguint les petjades de científics com Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Científics que van imaginar l'evolució de la vida més enllà de les teories establertes, amb idees que podien semblar extravagants, segons les quals alguns orgànuls cel·lulars, o fins i tot alguns organismes, no serien el fruit del mecanisme gradual de la selecció natural postulada per Darwin, sinó el resultat d'associacions simbiòtiques entre diferents organismes.
Margulis va recuperar les teories d'aquests científics oblidats, moguda per la seva gran curiositat i convençuda de la importància de rellegir els nostres predecessors en el llarg camí de la ciència, com el riu que recull materials al llarg del seu camí. Amb les seves investigacions, va posar en evidència que els mitocondris, les fàbriques d'energia de les cèl·lules animals, i els cloroplasts, responsables de la fotosíntesi en les cèl·lules vegetals, eren descendents d'antics microorganismes, que s'haurien unit a un altre tipus de bacteri donant lloc a l'estructura de les cèl·lules actuals. Els seus estudis van desembocar l'any 1967 en la teoria de l'endosimbiosi. La cooperació en lloc de la competència com a motor de l'evolució era una idea revolucionària que no va ser acceptada fins molts anys després.
 |
| Lynn Margulis, fotografiada a Barcelona l'any 1986. (Foto: Joan Sánchez). |
Aquell 1999 la recerca al Delta de l'Ebre també va donar els seus fruits. L'equip de Margulis va descobrir una nova espècie d'espiroqueta sorprenentment gran i altament resistent a condicions extremes: Titanospirillum velox. En ambdós casos, les espiroquetes descobertes donaven ales a les investigacions de Margulis sobre la possible relació entre aquests microorganismes mòbils i algunes cèl·lules també mòbils del nostre cos, presents, per exemple, en el sistema respiratori, neuronal o reproductiu.
Posar la lupa sobre éssers aparentment insignificants per donar-los el valor que es mereixen. I alhora, rebaixar la supremacia dels humans com a espècie, conscienciant-nos que som tan sols una espècie més, que podem desaparèixer i la vida a la Terra seguirà. La Terra entesa com un súperorganisme, on tots els éssers vius, el clima i la geologia estan interconnectats i en el qual la cooperació dóna millors resultats que no pas la lluita entre espècies. És enorme el llegat de Lynn Margulis, apassionada de la ciència i de la vida, que va deixar petjada no només en el camp de la biologia, sinó també de l'antropologia i la filosofia. Tot un riu de coneixements i pensaments desembocant en un mar on encara queda molt per explorar.
Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia
_____________________________________________________________
Lynn Margulis y el Delta de la vida
Arena entre lagunas, arena formando sinuosas dunas, arena donde dejamos nuestras huellas, grabado efímero de nuestra presencia. Y bajo nuestros pies, un tapiz lleno de vida, como una selva microscópica donde multitud de especies conviven, colaborando o compitiendo. Todo un mundo que se escapa de nuestros ojos humanos, pero sin el cual nosotros simplemente no existiríamos. Lynn Margulis lo tenía claro cuando recorría y exploraba los terrenos húmedos del Delta del Ebro. Era el 1999 y la científica estadounidense, por aquel entonces codirectora del departamento de Biología Planetaria de la NASA, había viajado hasta este rincón del Mediterráneo atraída por su singularidad. Un paraje único, allá donde el río Ebro termina su largo recorrido, allí donde regala a la tierra sedimentos, limo y arcilla que ha recogido a lo largo del camino, allá donde se funde con el mar, en un gran abrazo. Centenares de especies de aves lo celebran y hacen nido.
|
| Arrozales del Delta del Ebro. (Foto: Salut Vila, octubre de 2018) |
En medio de arrozales y mejilloneras, el Delta mantiene el equilibrio entre la riqueza natural y la actividad humana gracias a la declaración como Parque Natural por la Generalitat de Catalunya en 1983. La protección de la biodiversidad de la zona ha permitido a la vez la conservación del suelo y las especies que lo habitan. Fue esta biodiversidad microscópica, en forma de tapices microbianos, lo que atrajo a grupos de científicos estudiosos del origen de la vida, como la bióloga Lynn Margulis. Formaciones de unos milímetros a pocos centímetros de grosor por debajo de la superfície, los tapices o mantos microbianos son considerados como las primeras formas de vida sobre la Tierra. La presencia de estas formaciones, similares a las que debía haber en la Tierra hace unos 3,5 millones de años, convierte el Delta en un paraíso para los científicos, que pueden estudiarlas como si hiciesen un viaje a la Tierra primitiva.
|
| Superfície de tapiz microbiano del Delta del Ebro. (Foto: Mercè Piqueras, octubre de 2000) |
Lynn Margulis recorría la zona conocida com la Punta de la Banya con entusiasmo, después de que dos años atrás, su equipo, en colaboración con investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona, descubrieran una nueva especie de espiroqueta, un tipo de bacteria espiral móvil gracias a la presencia de flagelos, que Margulis denominó espiroqueta catalana (Spirosymplokos deltaiberi).
|
| Faro del Fangar del Delta del Ebro. (Foto: Pep Puig, octubre de 2018) |
El mismo paisaje, el mismo faro en el horizonte, punto luminoso que guía a los navegantes y destino de los visitantes que se acercan a él, dejando una hilera de huellas en la arena. Para Margulis, el faro de su vida era reescribir la historia de la evolución de las especies en la Tierra, siguiendo las huellas de científicos como Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Científicos que imaginaron la evolución de la vida más allá de las teorías establecidas, con ideas que podían parecer extravagantes, según las cuales algunos órganulos celulares, o incluso algunos organismos, no serían fruto del mecanismo gradual de la selección natural postulada per Darwin, sino el resultado de asociaciones simbióticas entre diferentes organismos.
Margulis recuperó las teorías de estos científicos olvidados, movida por su gran curiosidad y convencida de la importancia de releer a nuestros predecesores en el largo camino de la ciencia, como el río que recoge materiales a lo largo de su camino. Con sus investigaciones, puso en evidencia que los mitocondrios, las fábricas de energía de las células animales, y los cloroplastos, responsables de la fotosíntesis en las células vegetales, eran descendientes de antiguos microorganismos, que se habrían unido a otro tipo de bacteria dando lugar a la estrucutura de las células actuales. Sus estudios desembocaron en 1967 en la teoría de la endosimbiosis. La cooperación en vez de la competencia como motor de la evolución era una idea revolucionaria que no fue aceptada hasta muchos años más tarde.
 |
| Lynn Margulis, fotografiada en Barcelona en 1986. (Foto: Joan Sánchez). |
Aquel 1999 la exploración en el Delta del Ebro también dio sus frutos. El equipo de Margulis descubrió otra nueva especie de espiroqueta sorprenendentemente grande y altamente resistente a condiciones extremas: Titanospirillum velox. En ambos casos, las espiroquetas descubiertas daban alas a las investigaciones de Margulis sobre la posible relación entre estos microorganismos móviles y algunas células también móviles de nuestro cuerpo, presentes por ejemplo en el sistema respiratorio, neuronal o reproductivo.
Poner la lupa sobre seres aparentemente insignificantes para darles el valor que se merecen. Y a la vez, rebajar la supremacía de los humanos como especie, concienciándonos que somos solo una especie más, que podemos desaparecer y la vida en la Tierra seguirá. La Tierra entendida como un súperorganismo donde todos los seres vivos, el clima y la geología están interconnectados y en el cual la cooperación da mejores resultados que no la lucha entre especies. Es enorme el legado de Lynn Margulis, apasionada de la ciencia y de la vida, que dejó huella no solamente en el campo de la biología, sino también de la antropología y la filosofía. Todo un río de conocimientos y pensamientos desembocando en un mar donde todavía queda mucho por explorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada