dissabte, 15 de gener del 2022

Ciència i consciència

 

Núvol atòmic sobre Hiroshima, minuts després del llançament de la bomba atòmica.
Foto presa per l'Exèrcit dels Estats Units.
(Hiroshima Peace Memorial Museum via AFP Photo)

El núvol atòmic provocat pel llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d'agost de 1945, igual com succeí a Nagasaki tres dies després, és una de les imatges més esfereïdores del segle XX. Una imatge que ens estremeix ara, 76 anys després, i deuria estremir encara més als qui van viure la notícia aquell malaurat dia d'estiu de 1945, inclosos els que van contribuir a què succeís. "Déu meu, què hem fet?", diuen que va exclamar Robert Lewis, el copilot de l'Enola Gay, l'avió que va llançar l'arma  destructiva sobre Hiroshima. "Hauria de cremar-me els dits amb els quals vaig escriure aquella primera carta a Roosevelt", va afirmar per la seva banda Albert Einstein. I és que una carta del famós físic, pare de la teoria de la relativitat, dirigida al president dels Estats Units va esperonar als nord-americans a impulsar la carrera nuclear. Foren tres científics refugiats jueus, Leó Szilárd, Edward Teller i Eugene Wigner, els qui van convèncer a Einstein per escriure-la. La seva motivació venia del temor a què els alemanys de Hitler s'avancessin en la fabricació de bombes nuclears. Un temor sorgit arran de la publicació dels primers experiments científics sobre fissió nuclear, una reacció amb un enorme potencial energètic. Darrere els experiments, el nom d'Otto Hahn, físic alemany que fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1944 pel descobriment de la fissió nuclear dels àtoms. Un descobriment que no hauria estat possible sense la contribució d'una dona, d'origen jueu, perseguida pel règim nazi i forçada a abandonar la feina i exiliar-se, i que mereixia, com Hahn, rebre el Nobel. El seu nom és Lise Meitner. L'única dona amb un element químic a la taula periòdica, el meitneri (Mt). Nascuda a Viena l'any 1878, va ser de les primeres dones del seu país que va cursar estudis universitaris. 

 Lise Meitner i Otto Hahn al laboratori.
(Arxius de l'Institut Smithsonian)
Abans que l'ombra del nazisme irrompés a la seva vida i a la seva carrera professional, ja va patir un altre tipus d'injustícia: la discriminació pel simple fet de ser dona. Fascinada per les classes del físic austríac Ludwig Boltzmann, l'any 1907 es va traslladar a Berlín per tal d'ampliar els seus estudis sobre radioactivitat. A diferència de Boltzmann, partidari d'integrar les dones en les matèries científiques, el reconegut físic alemany Max Planck només acceptava a les seves classes aquelles dones que destaquessin pel seu talent, com fou el cas de Meitner. Assistir a les seves classes doncs, era un privilegi i no pas un dret com en el cas dels homes. La seva vida laboral també va estar marcada per absurdes distincions de gènere. Se li negà l'accés al laboratori i es va haver de conformar treballant al soterrani. A més, als seus inics no rebia cap mena de compensació econòmica i quan més endavant va cobrar, el seu sou sempre va ser inferior al dels seus companys homes. Va ser al laboratori de Berlín on va conèixer a Otto Hahn, amb qui treballaria durant més de 30 anys.

Seguint l'engranatge de la història de la bomba atòmica, hem arribat a ella, la primera científica a explicar i demostrar la fissió nuclear. Va ser Meitner qui va interpretar els resultats dels experiments de Hahn, basant-se en les lleis d'Einstein, per les quals la massa es pot considerar una font d'energia. La física austríaca va demostrar que l'àtom d'urani s'havia separat en dos nuclis menys pesats, el bari i el criptó, expulsant una gran quantitat d'energia. Hahn publicà el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. Per la seva banda, ella publicà un atre article, un mes després, a la revista Nature, junt amb el seu nebot i col·laborador, Otto Robert Frisch, que fou qui utilitzà per primera vegada el terme de fissió nuclear. Degut al seu paper clau en el desenvolupament de la física nuclear, en algunes ocasions s'ha considerat a Meitner com "la mare de la bomba atòmica", una denominació que ella sempre va defugir. Si bé el disseny de la bomba atòmica va ser possible gràcies al seu descobriment, ella mai va acceptar treballar en cap projecte destinat a la fabricació d'una bomba. 

Bomba atòmica batejada com "Little boy",
 com la que va ser llançada sobre Hiroshima.
(Alamos Scientific Laboratory via AFP Photo)

Després de rebre la carta d'Einstein, els Estats Units van iniciar un pla militar secret, que rebé el nom en clau de Projecte Manhattan, i que reunia a importants científics del moment, la majoria físics, químics i informàtics, disposats a aplicar els seus coneixements i les seves investigacions a favor de la indústria bèl·lica. Entre ells, el físic estatunidenc Robert Oppenheimer com a director, Edward Teller, Hans Bethe, Enrico Fermi, Richard Feynman i  també Otto Frisch, nebot de Meitner. El projecte va comptar amb el suport del Regne Unit i el Canadà i va acabar aplegant prop de 300 científics i un total de més de 125.000 treballadors. Pocs d'ells eren coneixedors de la finalitat real del projecte. L'any 1942 se li oferí a Meitner formar part d'aquest grup d'investigació internacional. I tot i que li hauria suposat un clar ascens professional i la possibilitat de lluitar contra el nazisme que havia patit en primera persona, es va negar a participar-hi. Per ella, la ciència havia de servir per beneficiar a la humanitat i no per destruir-la.

La notícia dels bombardejos sobre Hiroshima i Nagasaki, que provocaren la mort de centenars de milers de persones, deuria remoure la consciència de més d'un dels participants del projecte, responsables de l'explosió més devastadora de la història de la humanitat. Richard Feynman, per exemple, en la seva biografia, relata el seu sentiment de culpabilitat en conèixer la notícia de l'explosió de la primera bomba. Segons alguns testimonis, un grup de científics del projecte havien demanat en una carta que la bomba es llancés en una illa deserta, com a simple demostració de força, però van ser ignorats. Tanmateix, com va dir Lise Meitner: "No s'han de culpar als científics de l'ús que els tècnics de la guerra han fet dels nostres descobriments".

A partir de 1947, Lise Meitner va ser cap de la secció de física nuclear de l'Institut de Física del Politècnic d'Estocolm i se la convidà a impartir classes en diverses universitats dels Estats Units. Quan morí, el 27 d'octubre de 1968,el seu nebot Otto Frisch va voler incloure aquesta inscripció a la seva làpida: «Lise Meitner: una física que mai va perdre la seva humanitat». 

Lise Meitner amb les estudiants
Sue Jones Swisher, Rosalie Hoyt i Danna Pearson McDonough
 a les escales de la Facultat de Química del Bryn Mawr College (Abril de 1959).
(Viquipèdia)

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVImágenes


_____________________________________________________________

Ciencia y consciencia

Nube atómica sobre Hiroshima, minutos después del lanzamiento de la bomba atómica.
Foto tomada por el Ejército de los Estados Unidos.
(Hiroshima Peace Memorial Museum vía AFP Photo)

La nube atómica provocada por el lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima el 6 de agosto de 1945, igual como sucedió en Nagasaki tres días después, es una de las imágenes más estremecedoras del siglo XX. Una imagen que nos horroriza ahora, 76 años después, y debió horrorizar aún más a quienes vivieron la noticia aquel desafortunado día de verano de 1945, incluso aquellos que contribuyeron a que sucediera. "¿Dios mío, qué hemos hecho?", dicen que exclamó Robert Lewis, el copiloto del Enola Gay, el avión que lanzó el arma destructiva sobre Hiroshima. "Debería quemarme los dedos con los que escribí aquella primera carta a Roosevelt", afirmó por su parte Albert Einstein. Y es que una carta del famoso físico, padre de la teoría de la relatividad, dirigida al presidente de los Estados Unidos incitó a los norteamericanos a impulsar la carrera nuclear. Fueron tres científicos refugiados judíos, Leó Szilárd, Edward Teller y Eugene Wigner, quienes convencieron a Einstein para escribirla. Su motivación venía por el temor a que los alemanes de Hitler se avanzaran en la fabricación de bombas nucleares. Un temor surgido tras la publicación de los primeros experimentos científicos sobre fisión nuclear, una reacción con un enorme potencial energético. Detrás de los experimentos, el nombre de Otto Hahn, físico alemán galardonado con el Premio Nobel de Química en 1944 por el descubrimiento de la fisión nuclear de los átomos. Un descubrimiento que no hubiera sido posible sin la contribución de una mujer, de origen judío, perseguida por el régimen nazi y forzada a abandonar su trabajo y exiliarse, la cual merecía, como Hahn, recibir el Nobel. Su nombre es Lise Meitner. La única mujer con un elemento químico en la tabla periódica, el meitnerio (Mt). Nacida en Viena en 1878, fue de las primeras mujeres de su  país en cursar estudios universitarios. 

 Lise Meitner y Otto Hahn en el laboratorio.
(Archivos del Instituto Smithsonian)
Antes de que la sombra del nazismo irrumpiera en su vida y en su carrera profesional, ya sufrió otra clase de injustícia: la discriminación por el simple hecho de ser mujer. Fascinada por las clases del físico austríaco Ludwig Boltzmann, en 1907 se trasladó a Berlín para ampliar sus estudios sobre radioactividad. A diferencia de Boltzmann, partidario de integrar las mujeres en materias científicas, el reconocido físico alemán Max Planck solamente aceptava en sus clases a aquellas mujeres que destacaran por su talento, como fue el caso de Meitner. Asistir a sus clases pues, era un privilegio y no un derecho como lo era para los hombres. Su vida laboral estuvo también marcada por absurdas distinciones de género. Se le negó el acceso al laboratorio y se tuvo que conformar trabajando en el sótano. Además, en sus inicios no recibía ningún tipo de compensación económica y cuando más adelante tuvo un sueldo, siempre fue inferior al de sus compañeros hombres. Fue en el laboratorio de Berlín donde conoció a Otto Hahn, con quien trabajaría durante más de 30 años.

Siguiendo el engranaje de la historia de la bomba atómica, hemos llegado a ella, la primera científica a explicar y demostrar la fisión nuclear. Fue Meitner quien interpretó los resultados de los experimentos de Hahn, basándose en las leyes de Einstein, por las cuales la masa puede considerarse como una fuente de energía. La física austríaca demostró que el átomo de uranio se había separado en dos núcleos menos pesados, el bario y el kriptón, expulsando una gran cantidad de energía. Hahn publicó el descubrimiento científico en enero de 1939, sin mencionar la colaboración con Meitner. Ella, por su parte, publicó también un artículo, un mes más tarde, en la revista Nature, junto a su sobrino y colaborador, Otto Robert Frisch, que fue quien utilizó por primera vez el término de fisión nuclear. Debido a su importante papel en el desarrollo de la física nuclear, en algunas ocasiones se ha considerado a Meitner como "la madre de la bomba atómica", una denominación que ella siempre rehusó. Si bien el diseño de la bomba atómica fue possible gracias a su descubrimiento, ella nunca aceptó trabajar en ningún proyecto destinado a la fabricación de una bomba. 

Bomba atómica bautizada como "Little boy",
 como la que se lanzó sobre Hiroshima.
(Alamos Scientific Laboratory via AFP Photo)

Tras recibir la carta de Einstein, los Estados Unidos iniciaron un plan militar secreto, que recibió el nombre en clave de Proyecto Manhattan,  y que reunió a importantes científicos del momento, la mayoría físicos, químicos e informáticos, dispuestos a aplicar sus conocimientos y sus investigaciones en favor de la indústria bélica. Entre ellos, el físico estadounidense Robert Oppenheimer como director, Edward Teller, Hans Bethe, Enrico Fermi, Richard Feynman y también Otto Frisch, sobrino de Meitner. El proyecto contó con el apoyo del Reino Unido y el Canadá y acabó congregando cerca de 300 científicos y un total de más de 125.000 empleados. Sólo unos pocos eran conocedores de la finalidad real del proyecto. En 1942 se le ofreció a Meitner formar parte de este grupo de investigación internacional. Y aunque le habría supuesto un claro ascenso profesional y la posibilidad de combatir el nazismo que había sufrido en primera persona, se negó a participar. Para ella, la ciencia debía servir para beneficiar a la humanidad y no para destruirla. 

La noticia de los bombardeos sobre Hiroshima y Nagasaki, que provocaron la muerte de centenares de miles de personas, debió remover la consciencia de más de uno de los participantes en el proyecto. Richard Feynman, por ejemplo, en su biografía, relata su sentimiento de culpabilidad al conocer la noticia de la explosión de la primera bomba. Según algunos testigos, un grupo de científicos del proyecto habían reclamado en una carta que la bomba se lanzara en una isla desierta, como simple demostración de fuerza, pero fueron ignorados. Sin embargo, como dijo Lise Meitner: "No deben culparnos a los científicos del uso que los técnicos de la guerra han hecho de nuestros descubrimientos".

A partir de 1947, Lise Meitner lideró la sección de física nuclear del Instituto de Física del Politécnico de Estocolmo y se la invitó a impartir clases en distintas universidades de Estados Unidos. Cuando murió, el 27 de octubre de 1968, su sobrino Otto Frisch quiso incluir esta inscripción a su lápida: «Lise Meitner: una física que nunca perdió su humanidad». 

Lise Meitner junto a las estudiantes
Sue Jones Swisher, Rosalie Hoyt y Danna Pearson McDonough
 en las escaleras de la Facultad de Química del Bryn Mawr College (Abril de 1959).


Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVImágenes






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada