Ales de colors,
batecs de primavera,
quan tot desperta.
Podria
ser un dia com tants d'altres. De casa a la feina, de la feina a casa. El
mateix trajecte, el mateix paisatge. Però en el seu món no hi ha rutines. Per
ella, el paisatge és sempre canviant, ple de detalls irrepetibles. Ara, en ple
mes d'abril, sent la primavera festejant els camps dels afores de la ciutat. El
groc de la ginesta i el seu perfum embriagador l'atrauen com si fos un insecte,
mentre els gallarets la saluden des dels prats amb la seva dansa d'onades
rogenques. Avui no se n'ha pogut estar i, responent a la crida, s'ha aturat
vora les terres que en altres temps van treballar les mans dels seus avis. Plantes
arvenses i ruderals han aprofitat els anys d'abandó per fer-se seva aquella
terra, amb la complicitat del vent i dels insectes pol·linitzadors. Malgrat que
el camp és visiblement diferent a aquell que la va veure créixer, de tant en
tant necessita deixar-s'hi caure. D'alguna manera que no sap explicar, sent que
en forma part. Allà se sent renéixer, com ho fa la natura després del llarg
hivern, i qualsevol racó l'inspira per escriure. És allà on la poesia li surt
de més endins.
Entre
el brancam d'una olivera vella, la petita Aurora reposa entotsolada. És un d'aquells
dies en què voldria tornar a ser crisàlide. Restar immòbil, curosament
protegida, sense ser vista ni haver d'interactuar amb ningú. Se sent petita,
insignificant i poc bonica en comparació amb altres papallones del seu entorn.
Sempre li han dit que el seu paper és imprescindible per mantenir l'equilibri
de l'ecosistema, però no s'ho acaba de creure. Algú se n'adonaria si
desaparegués? No té la majestuositat de la Macaó ni la bellesa delicada de la
Graèllsia. Encara que ara mateix el que voldria és poder-se camuflar com ho fa la
Bruixa. Un moviment entre les herbes i l'enlairament sobtat dels estornells l'han
posat en alerta. Tan sols pensar en la possible presència humana la fa estremir.
Pel seu caparró circulen històries terribles que ha sentit al voltant d'aquella
espècie, el depredador més gran del planeta. Ara ja no en té cap dubte. És un
d'ells i avança cap a ella, en percep la respiració, l'olor. Presa del pànic,
però amb un bri de valor, alça el cap i es troba amb una dona que la mira fixament.
Per sorpresa seva, però, en els seus ulls no hi veu cap rastre de maldat. Fins
podria dir que l'està observant amb admiració, fins i tot amb afecte. No sap
per què, aquella mirada la fa sentir especial. I de sobte, té ganes de deixar
d'amagar-se i mostrar-se tal com és. Amb un tímid vol, es desplaça cap a la
part assolellada de l'arbre i desplega les ales per captar tota l'energia del
sol.
La
biòloga, amb un somriure, pren nota de la troballa: Aurora dels guarets (Zegris eupheme). Fa dies que mostreja la
zona per tal de determinar la diversitat d'espècies de papallones en conreus de
secà de la terra baixa. Aquesta última li fa especial il·lusió, ja que es
tracta d'una espècie en perill d'extinció de la qual feia 14 anys que no se
n'havia vist cap exemplar. La reducció en l'ús de pesticides fa el seu efecte,
pensa. Una ràfega sobtada de vent li roba la màgia del moment i també els
papers que tenia a les mans. El camp es converteix en una festa esbojarrada
d'informes volant entre falciots i orenetes, fulles seques i ella movent-se
enmig del remolí en un intent desesperat de recuperar la feina feta. Minuts
després torna la calma. També en el seu pols, mentre intenta posar en ordre la
paperassa. Papallona reina o macaó (Papilio
machaon), Safranera de l'alfals (Colias
crocea), Migradora dels cards (Vanessa
cardui)... De sobte, els seus ulls s'aturen en un manuscrit escrit amb una lletra
que no és la seva. En lloc de noms d'espècies, poesies en forma de haikus. No
entén res, fins que alça la vista i les seves mirades es creuen. Dues mirades
sobre un mateix entorn. Ulls de poesia cercant bellesa, ulls de ciència cercant
respostes. I se n'adonen que no són tan diferents una de l'altra. Dos camins
paral·lels que s'han acabat trobant. I es pregunten per què caminen separades
si comparteixen un mateix destí. En les seves ments entrelluquen un horitzó
divers d'espècies, de colors, de sons, d'olors...
Des
del cimal de l'olivera, l'Aurora aprofita l'embadaliment de les dues dones per
estendre les ales i emprendre el vol. Elles la veuen marxar i somriuen, donant-se
la mà. I en aquell instant, de la seva unió, feta de haikus i ciència, en neix
un sciku:
Espècie nova,
indicador de vida,
dels camps, aurora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada